LA FAMÍLIA CAMPS

 VEGEU L'ARTICLE DE BERNAT SUREDA: "Conèixer i ensenyar: la nissaga Comas"

Gabriel Comas i els seus fills

Gabriel Comas i Ribas (Esporles, 1864-Barcelona, 1942). Va ser un mestre d'escola i pedagog mallorquí que es caracteritzà pel seu dinamisme dins el marc de la renovació educativa i els corrents pedagògics pestalozzians.La seva mare exercia de mestra sense tenir cap títol. Cursà estudis de magisteri i exercí a Campanet i Banyalbufar. A partir de 1886 va estar destinat a l'escola de Sant Climent (Menorca), convertint-se en un impulsor d'experiències pedagògiques innovadores. Després de cinc anys a l'escola de Sant Climent va ser destinat a Alaior. El 1887 obrí a l'escola una aula gratuïta per a persones adultes. Establí contacte amb persones progressistes i inquietes de Maó, en especial amb l'anarquista i republicà Joan Mir i Mir. Els dos foren membres de la lògia Hermanos de la Humanidad. A Sant Climent, Comas començà amb l'organització d'excursions escolars per conèixer l'entorn. El 1904 pronuncià una sèrie de conferències on palesava la manca de renovació a l'ensenyament primari illenc i proposava mesures per canviar la situació. En la seva conferència Extensión universitaria. Cultivo de la inteligencia proposà la conversió de les escoles unitàries en graduades. Els arguments a favor de les escoles graduades els exposà millor en el treball Reformas urgentísimas en la primera enseñanza (1907) i en especial en els escrits posteriors al viatge que va fer l'any 1911 per diversos països europeus. Comas associava estretament la graduació a l'aplicació dels principis de l'Escola Nova. L'any 1905 tornà a Mallorca on transformà l'escola de Santa Catalina en una escola graduada amb la finalitat de potenciar el paper social de l'escola i promoure el desenvolupament integral de l'esser humà. El 1923 es traslladà a Barcelona, a l'Escola Urbana número 69, on es jubilà el 1934. Publicà nombrosos escrits a la revista ''El Magisterio Balear''.                                                                                                         

Margalida

Margarida Comas i Camps (Alaior, Menorca, 25 de novembre de 1892 - Exeter, Anglaterra, 1973) fou biòloga, pedagoga i professora de la Universitat de Barcelona. Comas fou una gran defensora de la innovació pedagògica, la igualtat social i els drets de les dones. La seva activitat com a investigadora queda recollida en revistes franceses i en el Butlletí de la Societat Espanyola de Ciències Naturals. Margarida Comas va iniciar els estudis de magisteri a Mallorca. El 1922 va ingressar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, i el 1928 va arribar a ser una de les primeres llicenciades en biologia, amb un expedient excepcional. El seu interès per la investigació la va portar a ampliar els estudis a París i a Londres, i va aconseguir el grau de doctora. En tornar a Espanya va guanyar la Càtedra de Ciències Naturals de la Universitat d'Oviedo. Posteriorment va exercir com a mestra a l'Escola Normal de Mestres de Tarragona; el 1931 va ser nomenada directora de l'Escola Normal de la Generalitat del nou règim republicà. El 1934 va ser professora agregada de biologia infantil i metodologia de les ciències de la naturalesa a la Universitat de Barcelona; d'aquesta manera es va convertir en la primera professora de la facultat de pedagogia de la UB. En esclatar la Guerra Civil espanyola, es va instal·lar a Bilbao. El 1937 va emigrar a Anglaterra, on va continuar investigant dins l'àmbit acadèmic a Foxhole i a Darlington Hall.

Joan

Joan Comas i Camps (Alaior, Menorca  23.I.1900 - Mèxic DF 18.I.1979)
Mestre, inspector de primer ensenyament i antropòleg. Va estudiar el batxillerat al seu poble natal i magisteri a Madrid, matriculant-se en l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri i en la Facultat de Ciències Biològiques. El 1921 es va graduar com a inspector de primer ensenyament, afiliant-se aquest mateix any a la UGT. Va desenvolupar la seva professió a Girona (1921 a 1924), Santa Cruz de Tenerife (1924 a 1927) i Lugo, on va ingressar al PSOE el 1927 Becat per la Junta d'Ampliació d'Estudis marxar a Ginebra el 1928 per estudiar a la seva Universitat i a l'Institut de Ciències de l'Educació i on es va diplomar en Pedagogia en 1930. poc després de tornar a Espanya va ser triat regidor del PSOE per l'ajuntament de Lugo a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. participar en el XIII Congrés del PSOE en 1932, on va formar part de la Comissió de «cooperació». Posteriorment va estar destinat a Segòvia (1932) ia Madrid, on va ser assessor tècnic i inspector de serveis a l'estranger de la Junta de Relacions Culturals del Ministeri d'Estat (1933 a 1936) i secretari de la Revista de Pedagogia. Al principi de la guerra civil (d'agost a novembre de 1936) va ser director de la Llar d'Orfes de Milícies de Madrid. Al novembre de 1936 va ingressar en el Partit Comunista d'Espanya. Va ser agregat a la Direcció General de Primer Ensenyament (novembre de 1936 a agost de 1937); delegat d'Espanya a París per a l'evacuació de la infància (d'agost de 1937 a gener de 1938); secretari general de la Direcció General de Primer Ensenyament del Ministeri d'Instrucció Pública (de gener a abril del 1938) i agregat en la Subsecretaria de Propaganda del Ministeri d'Estat (de maig de 1938 a gener de 1939). El 10 de gener de 1939 va ser mobilitzat, pertanyent a la Secció de Propaganda de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre a Tarragona. El 9 de febrer va creuar la frontera amb la seva unitat, sent internat al camp d'Argelers d'on es va escapar per anar a París. A finals de febrer es va traslladar a Ginebra, on va concloure els seus estudis de doctorat en antropologia. Va tornar a París, on va romandre del 26 d'agost al 12 de setembre, dirigint llavors a Rotterdam. El 22 de setembre va embarcar al New Amsterdam rumb a Mèxic, on va arribar el 16 d'octubre de 1939. La signatura del pacte germano-soviètic de no agressió va motivar el seu allunyament del PCE. A Mèxic es va dedicar a la investigació antropològica. Va ser professor d'antropologia física en l'Escola Nacional d'Antropologia i membre de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (1940-1943); secretari general de l'Institut Indigenista Interamericà (1949 a 1955); professor de l'Escola Normal Superior i del doctorat en pedagogia (1946 a 1955); investigador titular adscrit a l'Institut d'Investigacions Històriques, Secció d'Antropologia de la Universitat Autònoma Nacional de Mèxic i professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UNAM. Va ser director de la revista Anals d'Antropologia i membre de les societats científiques més importants en la seva especialitat, impartint nombrosos cursos i conferències en la majoria de les Universitats d'Amèrica. Investigador emèrit de l'Institut d'Investigacions Històriques de la UNAM, el 1978 va rebre el premi Malinowsky i va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid. Va morir a Mèxic el 18 gener 1979.